El passat mes de març ens va deixar el nostre company Manel Cañigueral. Tots els que hem estat membres d’alguna Junta d’ADEMGI vam tenir l’oportunitat de conèixer en Manel a través de l’ICE, si no és que el coneixíem de l’institut. Ell mateix va ser membre d’una de les juntes, a la qual va aportat tota la seva experiència, essent de gran ajuda per als companys més inexperts que l’acompanyaven. Per als que vam entrar a les juntes posteriors, el seu suport i ajuda a les activitats que proposàvem, o als grups de treball, van ser fonamentals per a desenvolupar-los. Sempre va estar disposat a ajudar-nos, no importava que cada cert temps aparegués algú nou a la junta que es posava en contacte amb ell per preguntar el mateix que segurament ja havia explicat abans. A l’ADEMGI la seva pèrdua ens entristeix, el seu record ens acompanyarà sempre.
Escrit de les juntes d’ADEMGI
En Manel el coneixem des de l’any 1970. Aquell any, millor dit, aquell curs 70-71 va fer primer curs de Físiques amb la Carme en el Col·legi Universitari de Girona, una experiència interessant on en el segon curs es feia una assignatura diferent cada dia de la setmana, assignatures impartides per professors de la UAB que així amb un desplaçament a la setmana en feien prou. Aquest va ser el nostre primer lligam amb ell. Aquell curs es va fer el primer sopar conjunt. Els sopars han estat un complement perfecte a la nostra relació.
La seva afició pel jazz ens va fer coincidir en el primer concert que el grup “La Locomotora Negra” va fer a Girona en el Cartanyà. La música ha estat sempre present i motiu de nous lligams.
El curs 72-73 van anar tots cap a Bellaterra. En Manel va anar a un pis a Cerdanyola amb companys seus i nostres de Girona, un pis típic d’estudiants amb particularitats divertides pròpies dels ocupants. Aquell curs va ser d’adaptació a un funcionament i uns hàbits diferents, ni millors ni pitjors que els gironins, senzillament diferents.
Més endavant, cap els anys 80, va ser el moment de fer oposicions a batxillerat, en Manel ja es dedicava a la docència, ja era professor. Una carta seva publicada a La Vanguardia l’octubre del 79 dona fe tant de la seva docència com de la seva inquietud. Oposicions a mates. Hi ha molts físics que fan mates. Les xerrades que vam tenir respecte el temari i el destí van significar el segon lligam. Els sopars van tornar a fer acte de presència. Els 104 temes donaven molt de si i les reflexions i canvis d’impressions sobre la conveniència d’anar a opos de mates o de física i química també. En aquelles dates era física i química. Tot seguit el Sobrequés. Ell feia mates en el Santiago Sobrequés i nosaltres en fèiem en el Salvador Espriu. Un altre lligam.
Més endavant en els cursos d’estiu coorganitzats per l’ICE del Col·legi Universitari de Girona en els primers anys dels 80 i que es van fer en el Sobrequés amb la col·laboració d’en Manel.
Més endavant l’Anna. Hem de dir que la vam estimar primer nosaltres que ell. Un altre lligam. Més endavant, l’ICE de la UdG. Va ser una bona colla d’anys el responsable de la formació del professorat de batxillerat. Amb la Carme van compartir molts moments, molts bons moments. Es va crear un molt bon equip i es va fer molt bona feina. Els sopars també hi van ser. Un altre lligam.
Més endavant l’anglès. No tan sols l’anglès, també l’art, la bona cuina, el bon vi, els bons postres, el bon cava. Un lligam diferent als anteriors. Encara el passat divendres, el divendres anterior a aquell 13 de març, havíem de sopar plegats. D’aquesta darrera època recordo els sortejos dels quadres, una experiència inoblidable i molt ben portada. Recordo les negociacions amb els artistes. Recordo les indecisions a l’hora de triar. Recordo les estones a la cuina. Recordo el grup i recordo en Manel.
Més endavant, en el segle XXI, el ball. A Pericot fèiem classes de ball de saló amb la Nuri “balladora”. En Manel i l’Anna ballaven molt bé. El pasdoble, el rock, el tango, el swing,…. Els sopars a Fornells també hi van ser presents. La música ens tornava a relacionar. És bonic recordar tots aquests lligams que són part de la nostra vida.
Espera’ns que ja vindrem.
Carme i Josep
Girona, 15 de març de 2013