Joan Vinyoli (1914-1970) és un dels grans poetes de la literatura universal. Per la importància i profunditat de la seva obra, la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya va decidir commemorar el seu centenari declarant l’any 2014 Any Vinyoli. La seva obra comprèn disset llibres -des de Primer desenllaç (1937) fins a Passeig d’aniversari (1984)- que inclouen més de cinc-cents poemes.
La poesia de Vinyoli és la resposta lírica d’un home a una experiència vital molt intensa en tots els ordres: l’amor, la mort, la solitud, els somnis, els records… La seva divisa “He de fer alguna cosa de la meva indigència” ens permet entendre el sentit profund de la seva obra: havia de fer alguna cosa per donar sentit a la vida i provar d’assolir un estat espiritual superior, una vida més alta, i el que va fer va ser, justament, poesia.
En el trajecte líric de Vinyoli trobem almenys tres moments brillants en els quals el poeta fa una aproximació, més o menys conscient, a la matemàtica. El primer d’aquests moments el trobem en el poema “L’esfera”, publicat l’any 1975 en el llibre Ara que és tard. La importància d’aquest poema rau en el fet de trobar en els darrers versos el que podem considerar la síntesi del seu pensament líric:
“ Només
un somni val:
Amor i Mort”.
Aquests són els dos grans temes de la poesia de Vinyoli -l’amor i la mort- els quals són tractats en tot l’espectre de possibilitats. En el cas de l’amor, en els seus poemes hi trobem des de l’amor més terrenal i eròtico-sensual fins a l’amor en un sentit extremadament espiritual, passant per l’amor com a forma de coneixement i també d’alteritat -possibilitat de ser en l’altre. De fet, la seva poesia pot interpretar-se com l’intent de conciliar aquestes dues forces oposades que són l’amor i la mort: “Les persones s’haurien de morir d’amor i no pas de malalties absurdes”, va escriure el poeta.
El segon d’aquests moments el trobem en el Llibre d’amic, publicat l’any 1977. Es tracta d’un llibre de temàtica místico-amorosa. Podem dir que és una versió contemporània de la tradició que ens ve de Ramon Llull, Joan de la Creu, Santa Teresa… És el fruit d’una profunda experiència afectiva en la qual els amants han pretès assolir una relació unitiva perfecte, tant física com espiritualment. Inclou quinze poemes breus com ara aquest:
Vàrem emprendre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
-fossin neu o fang,
rosada o constel·lació.
I les fèiem nostres per causa
de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.
El curiós d’aquest llibre és que el poeta va voler que els poemes s’acompanyessin de gravats extrets d’un llibre del matemàtic francès Sebastian Le Clerc del segle XVII. Per què ho va fer, podem preguntar-nos? Jo diria que ho va fer perquè va trobar en la matemàtica un model de perfecció que li servia per acompanyar l’anhel i enyorança de perfecció amorosa que traspuen aquests poemes. Es tracta, esclar, d’una visió platònica de la força amorosa. D’altra banda, és innegable que aquest home que apareix en la il·lustració i que s’adreça cap al fons de les muntanyes és una imatge altament suggestiva per a un poeta que va transitar per tots els viaranys, sovint dramàtics, que li va oferir la vida.
I finalment, trobem un tercer moment en el llibre Cercles, publicat l’any 1979. El primer poema d’aquest llibre es titula també “Cercles” i Vinyoli hi fa una figuració en la qual es projecta ell mateix com un home que llença pedres a l’aigua, les quals generaran cercles concèntrics, fins a obtenir, si és que és possible, el cercle convincent. O sigui, l’home que passa el temps obstinat en la recerca d’una resposta als misteris de la vida, anhelant la saviesa i assedegat de coneixement de les coses profundes.
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.
Són tres moments ens els quals gràcies al poeta podem vincular l’experiència poètica amb la matemàtica, podem travessar un pont que enriqueix ambdues experiències i les projecta en la direcció que ens apropa a l’harmonia, la bellesa i el coneixement.
Pep Solà
(INS de Santa Coloma de Farners, autor de La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli)